Cantar desde las emociones

Aquí tienes el vídeo.

Enjoy!

 

Letra del mantra

AD GUREY NAMEH

LLUGAD GUREY NAMEH

SAAT GUREY NAMEH

SIRI GURU DEVE NAMEH

 

Algunos me preguntáis estos días ¿Cuándo vuelves a conectarte en directo para cantar junt @ s?

La parte que más gente sigue es esta, el calentamiento vocal desde las emociones.

Una práctica de media hora en la que respiraremos juntos, haremos dos escalas arriba y abajo, y acabaremos cantando un mantra.

En este último te hago una invitación a improvisar, jugar con la melodía y las palabras.

La mirada desde la que nos adentramos en esta práctica es esencial.

¿Tienes permiso para equivocarte? ¿Hasta qué punto cantar es algo natural? ¿Qué emociones despierta en ti?

Frases para motivar tu canto:

«Déjate abrumar por tu propia belleza. Siente el miedo que da la grandeza de un @ mism @» Del poema «Bruce y Beyoncé» (del libro Satélites).

4 comentarios
  1. Judith
    Judith Dice:

    Avui he tornat a fer una classe amb la Sonia Moreno. Vaig fer Gospel amb ella quan estava a la ESO durant 4-5 anys i sempre m’havia agradat tot i que crec que no vaig arribar a entendre tot el que ella tenia per mostrar.
    L’espai que creava era un espai segur, on podíem equivocar-nos, de fet ella ens animava a que desafinéssim, ens equivoquéssim el màxim possible. Venint d’on jo vinc: una família bastant perfeccionista, on és important fer-ho tot lo màxim de bé possible o almenys esforçar-te perquè així sigui, era tot un regal: però em sentia cohibida. Quan desafinava mirava al meu voltant per veure si algú s’havia adonat del meu error i des d’aleshores cantava molt més baixet per por a tornar a equivocar-me. Practicava a casa, molt. I quan tornava a la classe demostrava el que ja havia aprés. No em permetia aprendre allà.
    Aprendre porta el nom equivoca’t implícit, no m’he permès mai equivocar-me en públic, quan passava em sentia avergonyida, no ho he fet bé…
    Per això, em preparo a casa i intento mostrar sempre el millor, però em perdo tot el que el procés pot fer. El procés d’aprenentatge es llarg i requereix el seu temps…
    Quan anava a gòspel, trobava un lloc segur, un lloc on em podia equivocar, és més, m’animaven a fer-ho. On m’oferien reptes sense esperar que els fes perfecte. No s’esperava res de mi. I el fet que ningú esperés res més de mi que el simple fet que experimentés el moment, la cançó i els exercicis com jo bonament sapigués se’m convertia en un gran repte.
    Hi ha poques coses que faci simplement per plaer sense esperar cap resultat… aeròbic pot ser una d’elles i el gòspel l’altre. En el moment en el que tinc un professor davant ja crec que està esperant quelcom de mi i m’autoexigeixo moltíssim.
    Jo de per sí, ja soc perfeccionista, però si unim la meva tendència a la perfecció amb la mirada constant esperant algo de mi, es quadruplica l’efecte.
    Escrivint això, m’emociono, igual que m’he emocionat a la classe de la Sònia: ja no me’n recordava d’aquesta sensació, d’aquest espai segur, d’aquest: “tu canta, sent, tot el que facis està bé, tot el que sentis que has de fer està bé, tot el que surti està bé, aquest espai es per tu”, em recorda a la sensació que tinc durant les sessions amb la psico. Sento que quan em deixen i accepten tot el que surt de mi, tot surt naturalment, no he de forçar res i m’adono que la meva essència és bona, que sé fer coses, al meu ritme, m’adono del meu valor, de la meva capacitat de crear, d’autoregular-me, d’escoltar-me, de connectar. És quelcom que no m’han ensenyat mai i m’agradaria trobar més espais on sentir-me així, i m’agradaria que tota la gent del meu voltant es sentís igual en la meva companyia: que sentís que en l’espai en el que estem hi caben totes les emocions i tots els sentiments i que cap està malament.
    M’agradaria arribar a un punt on no necessités d’aquests espais per sentir-me així i que m’hi pugues sentir independentment del que m’envolti: que soc valuosa al meu ritme, que tot el que em neix em guia i té una arrel bondadosa, que soc bona, que soc intel·ligent, que soc capaç de fer allò que neixi. Que no m’he de forçar i que he de posar la brúixola molt dins meu.
    Tinc molta feina a fer i molt per aprendre.
    Moltes gràcies Sònies per fer néixer, sense forçar-ho tot això en mi.

    Responder
    • sonia
      sonia Dice:

      Estimada Judith. Quin regalàs ens has fet a tots! I tant, que recordo aquelles sessions al c/ Avenir. Érem tots molt joves 😉 Amb tot, eren assajos amb una sensibilitat i una profunditat digna dels adol.lescents que éreu. Tinc imatges precioses gravades a foc.

      M’alegra moltíssim que hagis tingut una experiència tan enriquidora. No paris! El lloc segur el portem tots a dins. Regar-lo cada dia està a les nostres mans. Palante!!!

      GRÀCIES pel teu compartir. Abraçada ben gran♥️

      Responder

Dejar un comentario

¿Quieres unirte a la conversación?
Siéntete libre de contribuir!

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *